Com funcionen el petit comerç i la restauració a la riba est del Mediterrani?

Són Jerusalem, Barcelona, València i Girona comparables en termes comercials? Creiem que ho són, i molt, i que, comparant-les, entenem millor què és això de la “ciutat mediterrània” i en quines condicions aquest model comercial excel·leix. Pista: ho fa a la riba oest.

Aprofitant que era Setmana Santa hem fet, doncs, un excercici de pelegrinatge comercial.

Emprant el Mediterrani com a eix de simetria, fem l’exercici d’emmirallar Jerusalem amb ciutats de la riba oest. Hem triat tres ciutats de dimensions i estructura comparables, a fi de trobar semblances i divergències que ens ajudin a entendre, d’una banda, el model de ciutat i, de l’altra, en quin punt de desenvolupament d’aquest model es troba cada una de les ciutats i, particularment, Jerusalem.

Intramurs, extramurs

Hi ha un tret urbanístic comú de totes quatre ciutats que salta a la vista. Totes quatre tenen un casc antic molt ben delimitat, la ciutat vella crescuda entre muralles, intramurs.

En algun moment entre els segles XIX i XX, totes quatre ciutats van expandir-se a fora de muralles, extra-murs, de forma relativament ràpida, preservant el nucli antic amb el seu perímetre més o menys intacte, amb muralles o sense.

A continuació aportem unes dades que ajuden a entendre les dimensions i l’estructura comercial de cada ciutat, intramurs i extramurs.

Barcelona, capital comercial de la Mediterrània?

A Barcelona hi viuen aproximadament 1,6 M d’habitants, a una malla urbana consolidada d’uns 55km2.

Als seus carrers, mercats municipals i centres comercials hi trobem uns 60mil establiments, amb una densitat mitjana de més de 1.000 establiments per km2 i una dotació d’establiments per cada 100 habitants de 3,75.

La ciutat vella és encara més densa. Hi trobem uns 7mil establiments en 2,5 km2, amb una densitat de més de 2.500 establiments per km2 i una dotació de 6 establiments per cada 100 habitants.

A Barcelona hi trobem 64 eixos comercials de primer ordre, 18 d’ells a la ciutat vella (28%). Considerem que un eix comercial és de primer ordre quan té 40 o més establiments comercials actius, una ocupació de locals comercials del 80% o més i una presència de comerç no-quotidià del 30% o més.

Havent mapejat el comerç de ciutats a cinc continents, Barcelona continua essent la ciutat comercialment més densa de totes les que hem pogut analitzar a Eixos els darrers 12 anys.

València, ciutat de primer ordre comercial

A València, amb 800mil habitants, trobem una estructura urbana molt semblant a Barcelona, amb un casc antic ple d’establiments comercials i un eixample extra-murs que forma una catifa comercial força contínua.

Amb 30mil establiments en una malla urbana d’uns 40 km2 València presenta densitats comercials elevades: 750 establiments per km2 de mitjana, 1.500 establiments /km2 al casc antic; 5,1 establiments per cada 100 habitants de mitjana i gairebé el doble, 11,5 est./100hab., a la ciutat vella.

Hi trobem 16 eixos comercials de primer ordre, 2 d’ells (12,5%) a la ciutat vella. Més del 80% d’aquests es troben a la riba sud del Túria.

Girona, el pot petit

Girona és la ciutat més petita de la mostra. Presenta, però, un escenari comercial molt interessant i dens. Té 100mil habitants i vora de 4mil establiments comercials en 6km2 de malla urbana, uns 666 establiments per km2 i una dotació mitjana de 3,3 establiments per km2.

Al casc antic hi trobem 400 establimetns en 0,26km2, uns 1.500 establiments per km2 i una dotació de 12,6 est. / 100 hab.

Hi ha 8 eixos comercials de primer ordre, 2 dels quals (25%) a la ciutat vella.

Jerusalem, comerciants fora del temple.

Jerusalem té un casc antic d’aproximadament un kilòmetre quadrat de superfície, i una ciutat extramurs que ha crescut ràpidament i desordenada al voltant de les principals vies d’accés.

De les quatre ciutats, Jerusalem és la menys densa comercialment. Sense haver mapejat al 100% els 30km2 de la malla urbana, calculem que té una densitat comercial mitjana per sota dels 200 establiments per km2, i una dotació d’aproximadament 1 establiment per cada 100 habitants o, fins i tot, encara menys. Amb 1 milió d’habitants, calculem que a Jerusalem calculem que hi deu haver menys de 10mil establiments. Uns 6mil, més o menys.

L’estimació la fem a partir d’haver observat el model urbà que prolifera arreu de la ciutat. El comerç es concentra a eixos principals, que també són eixos viaris d’accés i de distribució del trànsit a la ciutat.

No podem parlar d’eixos comercials de primer ordre, perquè no n’hem trobat cap que reuneixi les condicions. Podem dir, però, que Jerusalem compta amb uns 13 eixos comercials principals, 2 dels quals a la ciutat vella, el Camí de la Vall (Haja’y Street), que és l’accés principal des del nord de la ciutat vella, i el Camí de Bab El Silsilfh, al sud.

El cert és que, fora d’aquests eixos comercials, no hi ha gaire comerç a mapejar. El Jerusalem extra-murs segueix el model anglosaxó de “retail in a road” (comerç de carretera). Es concentra a les vies principals, en la majoria de casos, en un edifici segregat, sense combinar residència en alçada. A la ciutat vella sí que es combina comerç i altres usos en alçada, però hi ha molt poc o gens d’establiments a fora de les dues vies principals que esmentem, i a l’esplanada del perímetre de l’Església del Sant Sepulcre, on els cristians, contràriament als musulmans, sí que admeten activitat comercial.

On és, doncs, el comerç no-quotidià de Jerusalem? On són les marques? Doncs, principalment, a centres comercials (Lev Talpiyot, Laline Mamilla, Hadar, etc.).